Una cistella de flors en Riga

Riga vista des de dalt

El saxo té un so profunt i melancòlic que sempre m’ha agradat. Suponc que m’imagine eixos bars monocroms d’Estats Units en els xixanta plens de negres i fum de tabac. El so del saxo resonava especialment abissal entre les quatre parets d’aquell vagó del tren de rodalies de Barcelona que em duya a l’aeroport. Tal volta era el presagi de tot lo que havia de descobrir en Riga.

Letònia és un país menut, travessat de costat a costat per una història sanguinosa els últims setanta-cinc anys. El 17 de juny de 1940, les tropes russes van prendre possessió del país. No va haver cap resistència, perque el president d’aquell moment, Ulmanis, va voler evitar l’arruixament de sanc. El resultat van ser cinquanta anys d’ocupació soviètica, deportacions, neteja ètnica, russificació.

Després de l’independència l’any 1991, Letònia va voler venjar-se, si se pot dir aixina, en els famosos passaports grisos. Els russos, fills de russos i militants del Partit Comunista no són considerats ciutadans ni se’ls reconeixen molts drets fonamentals.

Eixa és la qüestió que he vingut a investigar estos mesos, més o manco de freelance per al reportage que publicaré en Nuestro Tiempo.

Pero davant de les flors que s’ofrenen al Monument de la Llibertat no puc oblidar la nostra benvolguda Valéncia i el nostre particular conflicte identitari. Per supost, la nostra realitat és ben distinta de la que viuen en els països bàltics, i tota comparació és, d’alguna manera, una mentira. Pero tota comparació amaga també una chicoteta veritat.

Quan Letònia s’independisà l’any 1991 quasi el 38% dels habitants d’esta chicoteta república tenien com a llengua materna el rus. Hi ha una divisió latent en la societat i en la política. Un senyor m’ha confessat que la seua manera d’entendre la política és “ei! Europa, doneu-nos diners que venen els russos! Ei, Rússia, compreu-nos els nostres productes, que som mig russos!”. I aixina van tirant. Una política controlada per l’Unió Europea i una economia en mans de Rússia i Suècia.

El Monument de la Llibertat de Riga

L’any 2012 es va realisar un referèndum nacional. Lo que es decidia era si el rus passaria a ser llengua oficial en Letònia. Per supost, la proposta va ser denegada en una majoria metàlica. Pero la qüestió estava damunt de la taula, i ahí seguix: ¿s’ha d’acceptar com a pròpia una llengua estrangera? En el cas de Letònia el rus es parla degut a una serie de moviments massius de persones que promogué l’URSS. En el nostre cas, el català està sent ensenyat en les escoles des de que, l’any 1983, es promulgà la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Chino chano ya fa quasi trenta-cinc anys d’allò. Més de trenta anys en els que el valencià ha sigut relegat a la marginalitat, i no només això, sino que ademés l’han embrutat i mesclat. Han fet passar el català per valencià, el valencià per dialecte, fins al punt de vindre a dir-nos com hem de parlar la nostra pròpia llengua.

L’atre dia estava almorzant en mon tio Leopoldo, que porta tants anys lluitant per lo valencià. Estàvem comentant els últims acontenyiments del ple de l’Acadèmia, i li vaig preguntar per qué posa tant d’esforç en açò, si només ha rebut canyes fins el dia de hui. Lo que em va respondre és que “gràcies a Deu, i facen lo que facen, la veritat no té data de caducitat”. És cert, la veritat no canviarà mai. Pero hi ha coses que són veritat perque nosatros les construïm. És la teoria del social constructivism de Berger. O, en el nostre cas, de deconstructivisme. O reconstructivisme. Siga com siga, porten trenta anys reconstruint el valencià en les aules, assimilant-lo a la llengua del nostres veïns del Nort. I l’ombra de la pregunta és llarga: d’ací a cinquanta anys, existirà el valencià?

I la pregunta conseqüent: qué puc fer yo pel valencià, per lo valencià, per Valéncia? La resposta, des de la meua humil perspectiva, pareix evident. Si lo que yo sé fer és ajuntar paraules, qué he de fer sino ajuntar-les en valencià?

Me pregunte si quan yo muiga els letons encara parlaran letó, i si els valencians encara parlaran valencià. Me pregunte si Letònia no serà de nou un cantó recòndit de Rússia, igual que ha passat en Crimea, i si Valéncia no serà llavors la cua del Països Catalans. La veritat no té data de caducitat, és de veres, pero el futur el construïxen les persones. Els bons que no fan res deixen que els roïns facen lo que vullguen.

En l’habitació del costat, un futbolista brasiler que viu en la mateixa residència que yo s’ha ficat a tocar la guitarra. Sona optimista. En el futur… qui sap?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s