Sabbath

Conta l’Evangeli que un dissapte Jesús anava en els seus amics passejant per un camp de dacsa. Als discípuls, que eren un poc borinots, els entra la fam i se posen a menjar-se el blat, i els fariseus, que eren encara més cagamandúrries, li recriminen al Mestre que els seus amics estaven fent una cosa prohibida en Sabbath.

Jesús, en una ironia que ha atravessat els sigles, els respon que quan Davit va sentir necessitat es va menjar -ell i els seus hòmens- el pà consagrat a Deu que només podien menjar-se els sacerdots. O, lo que és lo mateix, els va dir que els deixaren tranquils que per fer una picadeta de blat ans de dinar ningú aniria a l’infern, que la vida és per a prendre-se-la en calma.

I això és lo que yo vinc pensant des de fa unes semanes, i hui ya no puc més i vaig a contar-ho a la gran finestra de Internet. Estic hasta a on l’esquena pert son nom de tindre que estar sempre a l’última, pendent de lo que tots els mijos publiquen sobre tots els assunts. “¿Pero aún no te has leído el último reportaje de X en Y? ¡Es buenísimo! Hace dos horas que salió en abiero”. Pues, ¿saps qué? M’importa un ou!

Ale, ya ho he dit. Si serà de veres que ya no treballem per a viure, sino que vivim per a treballar. Me llegiré el reportage quan vullga, i si és bo el mes que ve encara no haurà passat de moda.

Açò que estic fent no preten ser una homilia de dumenge, sino una recuperació del concepte del Sabbath. Que no nos olvidem, la nostra cultura i la nostra tradició són jueucristianes, i tant els jueus com els cristians tenen en el seu haver un Dia del Senyor, que inclou la obligació de descansar.

Sí, senyor, quan els sindicats i els convenis llaborals encara estaven a la bujaca del Pare Etern, les persones religioses ya s’havien donat conter de la importància que té el descans en la vida humana i ho van elevar a la categoria de precepte. I au.

Clar, lo que passa és que açò pareix Sodoma i Gomorra, i la inmoralitat està de moda i hasta els capellanets chafacharcos menjen pollastre els divendres de Quaresma. I aixina qué se pot esperar? Pues que tot lo món s’ha olvidat de la obligació de descansar, encara que siga, un dia a la semana.

Pues au, cacau, que ya és hora de descansar. Que hi hauran uns atres que estaran treballant mentres descanses tu… pues si, fill, qué hem de fer? N’hi haurà un atre que estarà “aprofitant” el temps, pero tu guanyaràs en vida. Que si, que no me mires aixina i que me faces cas. Yo ya tinc assumit que no vaig a ser un influencer en Twitter, pero ademés és que me la bufa. Me llegiré els reportages que me done la gana quan me done la gana, pero damunt tindré temps per a llegir llibres (qué important per a un periodista llegir llibres!), per a estar en la nóvia, per a pendre cerveses en els amics, per a estar en la família… ¡cha, i si m’apures hasta trauré un ratet pa’ treballar! Esta vesprà pense apagar el mòvil i ficar-me a llegir la versió original de Moby-Dick, or, The Whale, una rejola de siscentes i pico de pàgines. Llegiré per plaer i no per obligació, i no pense estar pendent de la pantalleta del mòvil. I demà ya me ficaré a treballar.

I damunt pense seguir escribint lo que me rote, i al qui no li agrade que no lligga, me cague en Cèuta. Que vaig a escomençar tercer de carrera i ya estic pillant eixa espècie de professionalitis crònica que pareix que si no és publicable no val la pena, i que hi ha que evitar les opinions personals i no sé quantes bajanades més que te fan creure’t periodista. Yo no sé si vull ser periodista, collons. Yo vull escriure bones històries, que valguen la pena. I si no que els pregunten a tipos com ara Camba o Kapuscinski.

Ale, que tingau un bon dumenge. Sigau bons cristians i celebreu el Dia del Senyor descansant com Deu mana. ¡Vixca la cultura del Sabbath!